Introit

I N T R O I T    B R E U


Té’l nostre poble a la caricatura

innata propensió ben remarcada:

sap vore en lo més sério‘l quid risible:

dels  bigots, dels peus, de la carura,

dels defectes, virtuts, de la mirada,

de lo que un vol ocultâ estant visible,

en gràcia extrau la nota pintoresca

que és l’“ÀLIES”, nom de gresca,

que igual que’l que’s posa al baptisteri,

perdura més enllà del cementeri.


Són los “àlies” sensals irredimibles,

i‘ls que‘ls duen, se fan inconfundibles.


A milenàs los tinch per les llibretes

los “àlies” recullits per estes places,

i quan los miro, veig que’m fan carasses

                               com volent dî:

—No jugues en canyetes,

mira’l que fas, si per fi‘t determines

a llançar-mos al món. Fes de manera

que no semblessem enfilall de nines,

o bé la llista de la bugadera,

això hu fa quansevol. No té cap gràcia

semblar-se al “Diccionari Roque Barcia”.

Jo‘l que faria

siria triâ‘ls “àlies” i ordenar-los

de modo tal, que al pronunciar-los

componguessen elegant melodia.

¿Per qué no probes de fer-ho així?

              —Perqué és massa revés per a mi.

                         —Busca’t una guia,

procura’t  una “Musa” que t’inspire,

fes-li l’ullet, “pa” que en bons ulls te mire

invoca-la que‘t séntigue,

dis-li ben fort que “vínguigue”...

—La crido en un xiulit?

—No cal, t’haurà sentit

perqué veig que ja s’ atansa,

pots parlar-li en confiança

perqué és molt bona sinyora.

Posat un genoll a’n terra

I’l cap sense “cobertora”,

vaig parlâ:


—Digneu-vos contestâ

¡oh musa protectora!

Dieu-me a on trobaria

una forma gentil i animadora

per a presentâ uns “mals noms”

en certa galania?

Dieu-me, qué faria?


—Fes com les mones... Fes IMITACIONS.


—Oh Musa, no faré més que’l titella

si no’m traieu la pussa de l’orella.

—Te la trauran les següents instruccions:


Te’n puiges al Parnàs, i en calma tries,

algunes celebrades poesies,

de Calderón, de Tirso, d’Espronceda,

de Bécquer, de Rubén, d’Avellaneda,

de Bellpuig, de Quevedo, de Zorrilla,

de Fray Luis, Moratín, del Romancero,

de Lope, Verdaguer, o’l Cancionero...


Quan haigues escullit les poesies,

començaràs  dels “àlies” a fê tries

classificant-los bé, per assonàncies,

per síl·labes, acents i consonàncies.


Entaulats los “àlies” d’esta guisa,

és fàcil lo demés, com entrâ a missa.


Fixa’t bé. Prens un vers per “modelo”

del que en “àlies” ne faràs lo “camelo”,

buscant los “àlies”, d’entre‘ls de les “taules”

que en lo “so” semblen del vers les paraules

verbi gratia: si al vers llitges Turena,

busca pels “àlies” que està “Poca pena”,

i si’t trobesses en un Fray Domingues,

tens lo camelo fet en “Garrandingues”,

i si’t surtia alguna Berenguela,

te traurà de l’apuro, “Sacatela”.

Yas, té este vers de Caro, per a prova.

Fes-li en “camelo” una casaca nova,

i si después en les comparacions

vers i “camelo” guarden semejança,

fundament podràs tindre esperança

de surtî airós en les  IMITACIONS.

Veigam, este és lo MODELO,

vorem com resulta això.


“estos fabio ¡ay dolor! Que ves ahora,

Campos de soledad, mustio collado,

Fueron un tiempo itÁlica famosa...”


Som-hi ara pa’l “CAMELO”

fent d’”ÀLIES” la IMITACIÓ.

                  

“RETXOS, MÀLIO ¡LIANOR!, BESETS, TAMBORA

MANGOS, CUL FORADAT, LLÚSIO, CALSADO,

TÉRO, JUSÈPO, MÒNICA, LA ÓSA”...


           —Qué’t pareix?

                                —Que no està mal la cosa.


—Adopta la IMITACIÓ

que sempre estaran milló

los “àlies” presentats d’esta manera

alegre i riallera

que no enviant-los sols,

sérios com a mussols...

Ademés la IMITACIÓ

te brindarà l’ocasió

d’aixoreijà per a que’ls toque l’aire

versos genials que no’s recorden gaire.


I quan t’arribe‘l moment

en qué cap poesia

pugues en “àlies” imitâ,

hu dixaràs anâ,

i sense cap mania

engipona quintilles,

octaves i tercetos,

i vés omplint quartilles

dasta que tots los”àlies” tingues llestos.

I per a que tot respire alegria

i això no’t semble nyonya  lletenia,

d’animats “garramanxos”, recordances,

evocacions de “tipos” i semblances,

anècdotes, costums i orígens d’”àlies”,

en prosa nutriràs les “NOTES VÀRIES”.


—Va dî, i alçant lo vol

la hermosa consellera,

va empendre riallera

lo bell camí del Sol,

quedant jo satisfet,

i agraït a la Musa,

pel fet d’haver-me tret

de l’orella la pussa.


Escullides les poesies,

i fetes dels “mals noms” les tries,

seguint de la Musa les indicacions,

vaig enllestî pronte les IMITACIONS,

que voreu passâ en llerga desfilada

component bell estol de paisans nostres,

uns desapareguts, atres que viuen,

mireu-los en amor, són gent triada,

fixeu’s, entre ells hi voreu amichs vostres,

bateijats en noms que a cap sant li diuen,

noms que’ls que’ls senten pronunciâ, somriuen,

molts d’ells, regalen gràcia tortosina,

d’aquella gràcia fina,

que per a traure noms té‘l nostre poble.

D’algun dels “bateijats”, ja humil, ja noble,

al sentir-li l’”àlies”, tots se’n riuen.


I donant per llest l’INTROIT BREU,

som-hi pel que hi som en nom de Déu.

Comença la solemne desfilada

de gent sense padrins, rebateijada,

paigesos, menestrals, gent de carrera,

mireu-los bé, cadascú a sa manera,

en l’”àlies” porta la fotografia,

alguna tan exacta,

que qui busqués al que l’”àlies” refracta,

àduch no coneixent-lo‘l trobaria.


Tornar a l’índex del llibre inèdit

TEXOS del llibre inèdit de Joan Moreira Del bon humor tortosó o exaltació dels humils ©  Tots els drets reservats