La Balladora

    Después de la missa dels estudiants. — Agenollada davant de l’altà de Sant Josep, un dia i un atre dia... — Mig aixanglotant, suplicava la vella Balladora... — Gloriós Patriarca Sant Josep, tinc setanta anys, qué faig jo aquí?... — Envieu-me la mort. — No’m queda més que una dent, mireu-la, no puch minjâ més que sopichs... concediu-me una bona i santa mort, bon Sant Josep... — Quan me la enviareu, la mort, Sant Josep?... — Sant Josep va contestâ i l’escolanet se va guanyâ dos quartos...



       A la sinyó Llorença la Balladora, la vaig coneixe sent molt menut, a l’Iglésia del Seminari. Contaré la facècia, tal com va sucsuî...

     Ja feia dies que anava la cosa. Al marxâ la gent después d’oî la missa dels estudiants, i quedar-se sola a l’Iglésia del Seminari, la sinyó Llorença la Balladora, s’agenollava al peu de l’altà de Sant Josep, aquell que ja fa uns quants anys va cremar-se, i entre badalls, jamechs i aixanglots, sumicant li diia si fa o no fa, al gloriós Patriarca, Abogat de la bona mort:

—¡Sant Josep ditxós, escolteu-me!... Ja hu veieu... No’m queda més que una dent, que’m se meneija com una campana: si bé és veritat que en les genives rosego bé‘ls carquinyols i les amel·les ronyoses, a casa no’m dixen minjâ més que sopichs. Com sabeu, perqué en això a Vos no hus puch enganyâ, tinc setanta set anys, i’n fa sis sóch viuda... ¡Pobreta de mi, sis anys privada de la gràcia de Déu...! ¡Escolteu-me, oh gloriós Sant Josep!... Veieu?  Tot són penes per a mi, a n’este món.

     La vista, llevat que no’m puch plegâ‘ls punts que’m s’escapen quan faig calça, encara tira que te vas, pero les cassoletes del genolls i’ls “sufragis” me tremolen, i les cames me fan figa, quan vaig al colomà a donâ minjà als cunills...

     Ademés, jo i la nora, no podem lligâ de cap de les maneres: voldria que jo li entregués lo cetro, i a casa manduqueijar-hu tot ella, pero jo m’aguanto atesadeta. I és cla, mos esgatinyem tot subint, pero se’n venga la mala pècora, se’n venga. Sap com?  Pos fent-me  fê col·lació tots los dies, en l’excusa de que’l metge ha manat que minge poch, per a fuigî dels perills de la  feridura... Pot contâ en lo minjadora que jo sóch i en la gana que sempre tragino, los antruperis que passo... Pero tot se gira contra mi, perqué alguna nit,  hai probat d’aixecar-me cotet a cotet del llit, per a anâ a fê un mosset, i no hai pogut, perqué la gran droga, s’hu tanca tot  en pany i clau... Ja no puch més, Sinyó, ja no puch més! ¿Qué li costaria, Sant Josep ditxós, l’enviar-me una bona mort?... No hu veu que al món no més hi faig nosa? No més m’estima la neteta, i encara‘m sembla que és perqué li dono xocolate... Qué hi faig aquí?... Quan me s’emportareu?...

     I així un i un atre dia, agenollada a l’esglaonet de l’altà, importuneijava bobament al pacientíssim Sant Josep, com si allí estés per a escoltâ tals ximplaineries, acabant sempre demanant morî, i preguntant:

—Quan me s’emportareu?

     Lo seminariste que cuidava de l’iglésia, un valencianet més templat que una dolçaina —después venerable rectó d’una important parròquia del nostre bisbat—, adonant-se de la comèdia de la sinyó Llorença, va posar-se a l’aguaita com Xelín, amagat detràs d’un confessonari, a la fi d’averiguâ, lo que la bona velleta, cada dia mastegava entre dents, de cara a Sant Josep.

     A l’entendre que lo que li demanava era la mort, va determinâ fer-li una passaeta d’estudiant, i pensat i fet:

—Ja vorem la cara que possarà l’avuela eixa, quan recibixca el recaet de Sant Xusep!...

     Quan en sun demà dematí, com de costum, la sinyó Llorença va agenollar-se a l’altà, l’estudiant va cridâ a un escolanet molt espavilat que l’ajudava, i’l va ensinestrâ, en lo que a l’arribâ l’hora, havia de fê. Mentres, la sinyó Llorença, clamava als peus de Sant Josep, lo Cast espòs de Maria, dient-li:

—No puc més, gloriós Sant Josep, no puc més. Anit sense anâ més lluny, ma nora, después de minjar-me lo plateret de sopes en frígola de sempre, no’m va dixâ tastâ ni un trossell del rustifaci de panxa de bou, que jo havia fet en un all i pebre, ¡més bo!... Cregue’m Sant Josep, que’ls àngels hi cantaven... Pos en la escusa de la feridura, me va fê fê morro aixut... Com vol que’ls aguante estos antruperis, com?  ¡Cregue’m, emporte’m-se’n, emporte’m-se’n quan més pronte milló, perqué ¿qué és este món per a mi?  Per a mi este món ja no és més que un canyà mal podat, pel que ma nora m’hi fa acaminâ descalça... Envie’m una bona mort, prontet. Quan me la enviareu?... —i anant-se’n, anant-se’n, jamegant repetia: “¿Quan me s’emportareu?”...

Quan la sinyó Llorença va desapareixe detràs del cancell, l’escolanet, a una guinyada de l’estudiant, va seguir-la, alcançant-la davant de casa Piñol, aturada parlant en un atra avueleta.

L’escolanet que l’estira del devantal...

—Qué vols, fillet?

—Sóc l’escolanet del Seminari.

—Sí, sí ja’t conech. ¿Qué vols garridet?

—Li duc un recado de Sant Josep.

—¡Guay?...

—Sí sinyora, sí. Sant Josep, m’ha dit que li digue, que DEMÀ.

—¡¡Qué??

—Sí sinyora, sí, DEMÀ. Allò que fa tants dies que li demana, sirà DEMÀ.  Recorde-se’n bé, DEMÀ.

Blanca, verda, roija, blava, morada, de tots los colós se va fê tot d’un súbito la sinyó Llorença, al rebre‘l recado. 

—Ambonarrefé t’ha dit que DEMÀ?

—Mire, la lluneta me s’antrague si no dich la veritat.

—¡Veigues!... Tot just demà... —en una samparrallada, la sinyó Llorença, s’alça les faldetes en busca de la butxaca de vies del dengue, que duia penjada a la trinxa, damunt de les sinagües, i traent atropelladament una quaderna, li diu en gran pantaix a l’escolanet:

—Té, fillet, ¡yas dos quartos! Vés i dis-li a Sant Josep, que no m’has trobat!!!...

     Allavons vaig coneixe, a la sinyó Llorença la Balladora...


Tornar a l’índex del llibre inèdit

TEXTOS del llibre inèdit de Joan Moreira Del bon humor tortosí o exaltació dels humils ©  Tots els drets reservats