Lo Nenet

        Són molts encara‘ls tortosins que per sort viuen —en més o menos bonys i forats com les calderes velles— que, a pesar d’haver passat a la vora de tres quarts de sigle, a la evocació del “NENET” se’ls alegren los pedassones, i entre boirines d’anyorança melancòlica, se’ls revifen los dies llunyans de la ditxosa infantesa i’ls de la revolera xavalia.

        A la Tortosa del temps del “NENET”, los jóvens d’avui no la coneixen, més que per sentir-ne parlâ.

Era la Tortosa del pont de Barques, de la font del “Sant Suares”, dels Titets i dels Paiols fassits del milló gra de l’Aragó, la Tortosa sense cèdules, sense matriculeros i sense Sistema Mètrich Decimal.

Era la Tortosa que començava a trencâ la cadena de muralles que l’adogalaven asfixiant-la, als cops de la picotxa salvadora, impulsada pel fervor patriòtich d’uns casi oblidats gemans GONZÁLEZ...

        Era la Tortosa en Audiéncia al carré de la Rosa, d’Artilleria als Castells, i pels quartels un Regiment d’Infanteria.  La Tortosa que començava a sentir-se orgullosa en los primers sorollosos triumfos dels seus Pedrell, Querol, Casanova, Marqués, Camó, Alcoverro, Cerveto i Cardona, que plorava en la mort del seu inmortal Tió i Noé, i contemplava en emocionada veneració, l’esforç titànich del seu mossén Sol, que sense desfalliments vencia tota classe de dificultats, adelantant en la creació de la seua colosal salvadora i mundial Obra Reparadora del Foment de Vocacions  Eclesiàstiques naixcuda aquí, al Rastre, com l’humil arbret de la mostassa, que pronte beneït per Déu, i combatut pels hòmens, aixamplava per tot Espanya les seues suplujadores rames, i arribant a Roma, exuberant de santa aufanera, saltava l’Atlàntic, trasplantant per les Amériques, branques robustes de l’abre dels Josepets tortosins de mossén Manuel Domingo i Sol...

        La Tortosa d’avui, no se sembla en res a la Tortosa del temps del “Nenet”. [...] 

Entres avui a Casa la Ciutat, i necessites lo fil d’Ariadna, per a caminâ sense extraviar-te pel Dédalo d’oficines, despatxos, negociats, pagaduries, cobraduries, presidéncies, secretaries, etc, desperdigolats, per tots los pisos del casalici, que necessita un batalló de funcionaris per a atendre tanta cobraduria, dependéncia i negociat, a part dels piquets de serenos, polissons i guàrdies, que fora de Casa la Ciutat, la representen al carré.

        En temps del Nenet, diu que sobren dits a la mà per a contâ‘ls funcionaris que treballaven a Ca la Vila, incluïts los “verguets”, i per a fora, bastaven mitja dotcena de serenos, una curtíssima “brigada d’empedradós a les órdens de “Celles” i del sinyó Bahima, i quatre municipals —lo “Nenet”, Vila, Tarrasón i Feito, l’aguacilet políglota— constituïen la nòmina del personal municipal tortosí, en aquells no sé si més ditxosos temps de qué parlem.

        Dels quatre guàrdies de l’ORDEN PÚBLICO, lo que més respecte feia a la brivalla tortosina, era’l sinyó Nenet, i més que ell, un gosset “ensenyat” que duia per ajudant.  Li dien “Búscal” i tenia la gran habilitat per a pendre les gorres del  cap dels xiquets, quan l’amo lo hi manava.

        Tot l’any tenien faena, lo sinyó Nenet i’l seu “ajudant”, pero a temporades, lo treball era més intens; dependia de lo que’ls nois feien pel carré.

        És sabut, que’ls xiquets, per als seus jochs, se regixen per una “gallofa” o calendari que ningú ha vist, pero de quina existéncia, no hi ha ningú que’n dupte.

    Segons lo solstici, eren los jochs. Al temps del fret, eren violents, en los que’s corria, saltava i s’exercitava la força muscular, en canvi a l’istiu, los jochs eren tranquils, en poch espai tenien prou, con tal tingués una miqueta de sombra, era bo. [...]

        Era en ocasió de quansevol d’estos jochs, que’l gosset “ensenyat” del sinyó “Nenet”, lluïa les seues habilitats...

        Aquí, perqué han baixat los de les “costes” i han volgut “fê ànimes” —pendre les “boles” o “patacons” dels que tanquilament estan jugant—, armant-se sempre en estos casos, la gresca hatxe. Allà, perqué’ls de la Barbacana volien cobrâ‘l “baraco” als del Garrofé, i estos, en conte de pagâ, peguen de firme als que volien cobrâ; a l’atre cantó, perqué a un li volen fê “mamarrones”...

        —Mamarrones a mi?

        —Sí, a tu , per ruguero, te les farem.

        —¡¡Llengua!!

        —Llengua? Aquí la tens en salsa... —i comença la pluija de “xufes”, lo reparto de “pinyes” i de “bufes” i d’esguinçamentes de roba i arrancamenta de botons, armant-se‘l gran batibull que al crit de —“¡¡¡lo Nenet!!!”— parava en sech, fuigint tothom cametes ajudau-me, sent este‘l moment, en qué “Búscal” entrava en funcions.

        Lo desgraciat que’s quedava ressegué, de segur dixava la gorra entre les dents de l’intel·ligent gosset, que menejant lo rabo, l’entregava al sinyó Alemany, que la retenia dasta que’l noi, l’hi anava a demanâ, quedant patent  en estes  ocasions, la bondat del venerable municipal, a pesar de l’estarrufament dels “feroches” bigots.

        —Sinyó Alemany, ja no hu faré més —diia mig sumicant lo “reo”—, i si volia fê‘l favor me podria tornâ la gorra, perqué si’m presento a casa sense res al cap, mon pare‘m trencarà un os.  Cregue’m, ambonarrefé, jo no n’hi hai fet de mamarrones a Xitxarreta.

        —Brrr... que no n’hi has fet?... Brrr... tots dieu igual... tots sou uns angelets... ¿Quantes vegades t’ha pres la gorra lo gos?  ¡¡¡Contesta!!!

        —No cap, cregue’m sinyó Ne... guay, sinyó Alemany, no cap. La lluneta me s’antrague.

        —De qui ets, tu?

        —Fill de Pallèri.

        —Net de la sinyó Pepeta de Cagalló Sech?

        —Sí sinyó.

        —Una bona família, de lo més honrat que hi pugue havê, i tu un malfaràs, un granujota segons se veu.  No, no te la dono la gorra, vés i que ton pare‘t toque la estamenya... —i si’l crio s’entristia i se li veien ganes de fê “botets”, lo bon “Nenet”, girava la cara i al descuido con cuidado, se torcava la llagrimeta que dels ulls li escapava, i pensant en quan ell era menut, tot lo més feròstich que podia aguantar-se, li diia al noi al tornar-li la gorra:

        —Yas, aquí tens la catxutxa i no hi tornes. Fes bondat i sobre tot no’m vaigues al riu, que si t’hi trobo, no solsament te quedaràs sense gorra, si no que’t tancaré al quartelillo, i allí‘t tindré sis mesos a pa i aigua.

        —No sinyó, no, no hi vaig ni hi aniré mai al riu.

        —Així m’agrada... —i juntament en la gorra, li donava uns quants anissos de frare, o un grapat d’amel·les ronyoses—. Pren estes amel·letes i pensa sempre, que pervens d’una bona i honrada família, i en qué, ets fill de Tortosa, Ciudad Fidelísima i Ejemplar... i si tots tenim la obligació d’honrar-la dasta morî, també la tenim, de morî, primé que deshonrar-la...

    Han passat molts anys, i al sinyó Alemany, al “Nenet”, tothom li guarda un bon recort.

    És la milló apologia que’s pugue fê d’un home humil...


Tornar a l’índex del llibre inèdit

TEXTOS del llibre inèdit de Joan Moreira Del bon humor tortosí o exaltació dels humils ©  Tots els drets reservats