Pit de Pitxó

    Dolça infància. — Jovenesa florida. — Tretce sardines i mitja... — Negoci redó. — ¡Exacte, clavat!


    Fill de bona casa, la infància va passar-la entre mimos i carícies familiars, rient, trencant juguets de preu, i plorant, al trencar-li cada dos per tres los “anfits”, que li produïen les refitoleries de convent, que tant li agradaven, entrant al florit vergé de la joventut, per la porta de l’abundància, en lo ramalet al coll i en llibertat de moviments, per a triscâ alegrement, pels viaranys que més li vinguessen de gust.

Mes desitjant la família, encarrilâ a l’hereu de la casa, pel camí més profitós, va encarregâ a un venerable sacerdot, parent pròxim, ja madur, en molta experiéncia i molt de món, que en dissimulo, fes una cata exploradora pel desconegut camp de les aptituts del xic, encàrrec que somrient en socarroneria, va preparar-se a cumplî, sense tardança, a l’ataüllâ a la “víctima” que acabava d’arribâ, i que al vore al tiet capellà, besant-li la mà, va saludar-lo efusivament:

—Ditxosos ulls, tio, que’l poden vore, que content estich, quina alegria tinch de que haigue vingut, ¿a que va que encara no ha vist lo cavall que m’han dut de França? És lo més bonich del poble. Ja estava cansat del Bayo, se li havia afluixat molt la boca, i al trotâ desseguida li entrava pantaix, com si estés asmàtich, havia perdut molt, últimament.  Este, este que tinc ara sí que val la pena. Ademés de la bona estampa, és molt noble i intel·ligent. Estich molt content  del vell Juan Ramon, m’ha encertat lo gust.  ¿I vosté, tio, no està content? Digue algo, home, parle.

—¿Com vols que digue res, si diràs que t’han donat corda i no dixes entrâ en basa a ningú?

—És que al parlâ de cavalls, se’m desanusa la llengua i no’m puch aguantâ, no hi puch fê més.

—Bé, home, hu celebro. M’agrada que t’interesses en algo, i que tingues alguna afició.  Parlant de tot, ¿com va’l mestre nou? ¿Qué feu?

—Ara fem problemes.

—Mira que bé.  Ahí precisament, mossén Domingo Bladé ne va proposâ un al seu escolanet, que’m va fê molta gràcia. Te’l diré, a vore com contestes —va dî fent una guinyada als papàs, com dient, hi vaig pel vostre encàrrec—. Aveam, si hu encertes.

—Si no és molt difícil.

—És d’allò més sencill. Fixa’t. “Tretce sardines i mitja, a quarto i mig sardina i mitja, quant valen?”

—¡¡¡Una pesseta!!! —va contestâ ràpit i triumfadó lo bon Paquito.

—Molt bé, xiquet, estàs fort en matemàtiques, tu i Pitàgores sou dos, pero t’aconsello que quan compres algo, al pagâ, no contes tan depressa.

—¿Qué li sembla? —diu la mamà.

—Que està clara la ruta, que’l xich NO ha de seguî i ben cla’l camí que ha d’empendre.

—Digue, digue.

—Envieu a la porra, totes les retòriques, totes les matemàtiques, històries, geometries i demés “rompecabezas” en qué me l’esteu martirisant.

—Guay?

—Sí, mamà, té raó‘l tiet, per a mi‘ls llibres són verdadés cilicis, que no més me martirisen, no més de vore’ls per les tapes, m’entra febra.

—Pues qué vols sê, tu?

—Cavalleria... bueno vull dî, lo tio ja m’entén.

—Sí, fillet, sí. Dedica’t de ple a montâ a cavall. Visita les finques, procura que vaiguen ben treballades, i al temps de la replega de les cullites, no hi dixes d’anâ ni un sol dia, i’l temps que’t sobre, emplea’l en això que’n diuen esport, nada, rema, trota, caça, no t’estigues ni un moment parat, i de quan en quan, repassa la “tabla de multiplicâ”  per si’t convé traure algun petit conte.

—Sí, tio, sí. Tot lo que vulguen, menos estar-me de colces a la taula, i‘ls ulls al llibre.

—¡¡Qué li farem!!

—No tots, servim per a tot.

I és per lo dit, que a Paquito se li podia parlâ de tota classe de deports, perqué n’entenia, pero que no li parlessen de res més, no estava per a romanços, no li agradava escalfar-se la testa, i si alguna vegada s’hi va volê probâ...

En una ocasió, va atansar-se-li un corredó, per a comprar-li un quants cents sacs de garrofes, trobant-lo sol, pues feia un rato que’l colectó, havia surtit:

—A com farem?

—A divuit i mig, és lo preu corrent —va dî‘l corredó.

—Guay, guay, guay... no farem res.

—Tot lo més que puch afeigir-li és un quartillo, de modo que si  vol a divuit i mig i quartillo...

—Menos.

—És que no està venedô?

           —Sí, que vull vendre.

            —Pues?

            —No m’agrada‘l preu que’m fas.

            —Hai puijat tot lo que podia, no puch aumentâ més.

            —¿Has dit a divuit i mig i quartillo, no?

            —Ni un cèntim més.

            —Escolta, per qué no fem a divuit, dixant corre‘ls mitjos i quartillos, que no més emboliquen al contâ?

            —¡¡¡...!!!

            —Au, pos, a divuit, ja pots començâ a embassâ...

    Si per a contâ no volia perdre temps, per a parlâ de cavalls n’hi faltava sempre, demostrant tanta o més competéncia que‘l milló gitano, i‘ls montava com lo més competent professor de picadero.  Damunt del cavall, anava èrtich, arrogant, en lo cap alt i‘l pit surtit com si davall del jopetí, hi dugués una corassa de “cap d’olla” i allavons i quan estava plantat parlant o mirant als balcons, era quan se podia comprobâ que la valenta i ampla “pitrera” de Paquito, tenia la mateixa trassa que la dels coloms.

D’esta semejança, va naixe l’àlies a PIT DE PITXÓ, “àlies” que al vore qui l’usufructuava, no‘s podia menos de dî, vaiga, que’l “Padrí” va tindre encert:  mireu-li bé‘l pit, talment sembla de pitxó, exacte.

Per molts anys.


Tornar a l’índex del llibre inèdit

TEXTOS del llibre inèdit de Joan Moreira Del bon humor tortosí o exaltació dels humils ©  Tots els drets reservats